SWING
Amb la consolidació
del Swing com a estil musical, les Big Bands van constituir-se l'eix central de
la música jazz. Amb això van popularitzar aquest estil tot convertint-lo en
música de ball. El fet de que es ballés també va generar alguns canvis en el
Swing ja que la gent es desconcertava ràpidament. A causa d'això els músics van
canviar l'estructura de les cançons. Es tocava el tema principal, es feien pocs
compassos d'improvisació i es tornava a a melodia principal ja per acabar.
Algunes de les Big
bands més importants de l'era del Swing són la de Glenn Miller, Tommy Dorsey o
Harry James.
POST-SWING
Algunes de les Big
bands de l'era del Swing van desenvolupar estils peculiars, cosa que les va fer
separar de la resta de formacions. Acabarien sorgint altres estils com el
Bebop, el Hard Bop i el Post Bop.
- Bebop: Aquest estil musical apareix durant els anys 40, i els seus iniciadors vàren ser Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Max Roach, Bug Powell i Thelenious Monk.
Les seves
característiques principals són:
- La
individualització de la secció rítmica cosa que trenca la pulsació pròpia del
Swing. La bateria asumeix un paper melòdic.
- El fraseig dels instruments és nerviós i
fred, i es basa en corxeras i semicorxeras. El registre acostuma a ser molt
agut.
- El tempo és molt
ràpid i frenètic.
- Els solos són
individuals i estructurats en forma de riffs.
- Hard bop:
És un estil que es desenvolupa a mitjan anys 50. També va rebre el nom de East
Coast Jazz, per oposició al West Coast Jazz.
En el seu repertori s'hi observa amb
claredat una gran influència del Blues i del Gospel.
És molt comú alterar les notes dominants i
utilitzar la cinquena disminuida sobre acords
majors.
Té major ènfasis en la improvització.
POST BOP
Altres estils també importants són:
GOSPEL
El gospel (que en anglès
vol dir evangeli) és un gènere musical desenvolupat a partir de la dècada del
1930, vinculat a l'espiritual i inspirat en himnes religiosos, i que combina la
lírica del cristianisme amb la melodia i el ritme del blues i del jazz.
Alguns artistes moderns de gospel
han incorporat elements de la música soul.
BLUES
El blues, és un
gènere musical basat en la utilització d'unes determinades notes (blue notes),
l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que
sol seguir una estructura de dotze compassos.
Originari de les comunitats
afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals
(spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de
treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field
holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons
de pregunta i resposta són les seves característiques principals.
RAGTIME
El ragtime és un estil i un gènere de
música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va
convertir principalment en un gènere pianístic (jazz per a piano) en què
destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil
de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra. El ragtime és un estil procedent
d'Europa. És una música totalment escrita per tant exclou la improvisació. Va
ser elements importants en l'aparició del jazz.
