4. Estils musicals de les Big bands


SWING

Amb la consolidació del Swing com a estil musical, les Big Bands van constituir-se l'eix central de la música jazz. Amb això van popularitzar aquest estil tot convertint-lo en música de ball. El fet de que es ballés també va generar alguns canvis en el Swing ja que la gent es desconcertava ràpidament. A causa d'això els músics van canviar l'estructura de les cançons. Es tocava el tema principal, es feien pocs compassos d'improvisació i es tornava a a melodia principal ja per acabar.
Algunes de les Big bands més importants de l'era del Swing són la de Glenn Miller, Tommy Dorsey o Harry James.


POST-SWING

Algunes de les Big bands de l'era del Swing van desenvolupar estils peculiars, cosa que les va fer separar de la resta de formacions. Acabarien sorgint altres estils com el Bebop, el Hard Bop i el Post Bop.

- Bebop: Aquest estil musical apareix durant els anys 40, i els seus iniciadors vàren ser Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Max Roach, Bug Powell i Thelenious Monk.
Les seves característiques principals són:
- La individualització de la secció rítmica cosa que trenca la pulsació pròpia del Swing. La bateria asumeix un paper melòdic.
    - El fraseig dels instruments és nerviós i fred, i es basa en corxeras i semicorxeras. El registre acostuma a ser molt agut.
- El tempo és molt ràpid i frenètic.
- Els solos són individuals i estructurats en forma de riffs.

 


- Hard bop: És un estil que es desenvolupa a mitjan anys 50. També va rebre el nom de East Coast Jazz, per oposició al West Coast Jazz.
     En el seu repertori s'hi observa amb claredat una gran influència del Blues i del Gospel.
     És molt comú alterar les notes dominants i utilitzar la cinquena disminuida sobre acords   majors.
    Té major ènfasis en la improvització. 



POST BOP



 

    Altres estils també importants són:

GOSPEL

El gospel (que en anglès vol dir evangeli) és un gènere musical desenvolupat a partir de la dècada del 1930, vinculat a l'espiritual i inspirat en himnes religiosos, i que combina la lírica del cristianisme amb la melodia i el ritme del blues i del jazz.
Alguns artistes moderns de gospel han incorporat elements de la música soul.



BLUES

El blues, és un gènere musical basat en la utilització d'unes determinades notes (blue notes), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos.
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta són les seves característiques principals.




RAGTIME

El ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic (jazz per a piano) en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra. El ragtime és un estil procedent d'Europa. És una música totalment escrita per tant exclou la improvisació. Va ser elements importants en l'aparició del jazz.