Aquest apareix a principis del segle XVII als Estats Units amb l’arribada dels esclaus africans i és el fruit de la barreja d’estils musicals africans i europeus.
A la majoria dels esclaus els va ser imposada la religió cristiana. Amb el pas del temps vàren anar aplicant textos de l’Antic Testament a la seva situació i a la seva música (que era música de coral i religiosa).
Amb el temps aquesta música de coral religiosa es va anomenar Gospel i va adoptar unes característiques particulars: grans grups vocals, molts solistes (generalment dones), textos religiosos i pregàries…
Aquesta música religiosa, però, conviviaamb la música profana. Aquesta última era formada per balades, cançons de plantació (worksongs)…
 |
| Esclaus afroamericans ballant a ritme d'un banjo i altres instruments |
Els esclaus s’ajuntàven i feien reunions socials en les que parlàven, tocàven música, cantàven i parodiàven els seus amos, entre d’altres. Aquestes parodies, en forma de danses, van portar a un nou estil, el Ragtime, que és un jazz per a piano. El Ragtime es caracteritza per un ritme regular (que éstocatamb la mà Esquerra) i un ritme sincopat (tocatamb la màdreta). Una curiositat a destacar és que les partitures eren escrites sobre cartró per a ser tocadesamb un piano mecànic o una pianola.
Amb el temps el jazz va anar evolucionant i es van crear nous estils. Els Blues es va començar a tocar amb una instrumentació típica de les bandes de carrer: trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets. Quan aquests conjunts musicals es van començar a estabilitzar vàren substituir la tuba pel contrabaix, el bombo i els platerets per la bateria i es va afegir el piano. Aquestes formacions van anar creixent i incorporant nous instruments com saxos, vibràfon, en alguns casos violins... i entre 1920 i 1945 es van formar les primeres Big bands.
Paral·lelament a les Big bands apareix el Swing (del 1930 al 1935). Aquest és un estil que es caracteritza per l’augment en la quantitat i varietat d'instruments utilitzats en les Big bands.
A partir del 1920, es van anar formant grups de jazz que seguien el model de les bandes de ball de societat. Aquestes es vàren anar desenvolupant fins a arribar a les actuals Big bands. Van suavitzar el ritme i accentuàren el segon i el quart temps en els compassos quatre per quatre. Es van començar a utilitzar frases melòdiques més curtes (riffs), estructures pregunta resposta i la improvització.
Val a dir que tal i com les bandes de ball de societat, la música de les Big Bands anava principalment dirigida a ballarins de swing.
Aquestes bandes es van fer populars durant els anys 1930 i 1940, període que es coneix com l'era del swing.
El desenvolupament de les Big bands es va deure en gran part a Duke Ellington, Fletcher Henderson i a Don Redman. Aquests van contribuir a la introducció de partitures en la música jazz sense perdre l'essència de la improvització.
 |
| Duke Ellington |
No obstant això, tots els músics coincideixen en que Fletcher Henderson va ser el principal impulsor de la història de les Big bands ja que des de 1921 havia treballat amb formacions de més de deu músics que tocaven jazz tradicional (com els Dixie Stompers). Henderson, amb el temps, va augmentar la formació duplicant i triplicant la secció de vent (trompeta, trombó i clarinet), va introduir els saxos, i va escriure arranjaments per cada secció. Molts directors d’orquestra van seguir els seus mateixos passos i el 1929, Luis Russell , que es va fer càrrec de la banda de King Oliver, va ser el primer d’anomenar Big band a la seva formació.
A la primera meitat del segle XX la segregació entre blancs i negres era imperant, cosa que va afectar a la música. Les Big bands se separaven entre formacions de blancs i formacions de negres. Les originaries, és clar, eren les formacions de músics negres , però a partir de 1920 els blancs van copiar l’estil i van formar grans orquestres que tocaven jazz tradicional. A partir de 1930 s’havien consolidat tres formacions importants de jazz de músics blancs que eren la de Benny Goodman, la d’Artie Shaw i la de Tommy Doorsey.
Goodman i Shaw es decantàren, però, per la sonoritat de les bandes Hot (que tocaven New Orleans, Dixieland, Chicago i New York). Voler introduir Hot a les seves bandes els va dur a portar músics negres a les seves Big bands com Billie Holiday, Lionel Hampton, Teddy Wilson, o Roy Eldridge, cosa que va generar diversos incidents de tipus racista durant els seus concerts.
 | |||
| Big band de Benny Goodman amb la cantant Peggy Lee |
 |
| Big band de Count Basie amb la cantant Ethel Waters |
Les Big bands segueixen la següent estructura:
La base rítmica està formada per un contrabaix, una guitarra (o un banjo), una bateria i un piano. La base melòdica és formada per quatre trompetes, quatre trombons, tres saxos altos, un saxo tenor i un saxo baríton, i finalment un o una cantant. Aquesta és la estructura original de la formació, però a la pràctica hi poden haver menys o més instruments melòdics. L'estil principal en què es basen és el Swing.
